La Passió de Crist segons Andrew Lloyd Weber

He recuperat un post que vaig fer fa unes setmanes. Es tracta de La Passió de Crist segons un del grans genis dels musicals, Andrew Lloyd Weber.

Des del bosc de Getsemaní, la famosa cançó del musical Jesucrist Superstar, una de les cançons del geni dels musicals Andrew Lloyd Weber i estrenada per primer cop als anys 70. És una moderna escenificació de la Passió de Crist. Posada al dia i no absent de la polèmica per part de la ortodòxia catòlica. Ens mostra el rostre més humà de Jesús i de la seva lluita interior entre el seu tràgic destí i la seva salvació.
Andrew Lloyd Weber va néixer a Londres el 22 de març de 1948 i és autor de grans èxits en el món dels musicals com Jesucristo Superstar, Evita, Cats, Sunset Boulevard, A Chorus Line i The Phantom of the Opera.

En castellà, destaca la interpretació que va fer Camilo Sesto, i en català, només la que va interpretar el grup de la Faràndula de Sabadell.

Aquí teniu una mostra de la cançó que va cantar Camilo Sesto als anys 70.



Jesucrist Superstar

Comença l’espectacle!

Avui dia 25 de març a les 6 de la tarda s’alçarà el teló de la Sala Cabanyes per tornar a veure una de les representacions més arrelades a la nostra ciutat. De la mà dels Armats de Mataró, avui tornarem a veure “La Passió, Jesús el Crist”. Una Passió que podria ser reconeguda com La passió del Maresme, ja que és l’única passió que es representa actualment a la comarca.

Enguany, es representa la 24ena edició de La Passió. Francesc Constantí dirigirà la seva darrera Passió a la Sala Cabañes, una Passió que és el tret de sortida dels actes programats pels Armats de Mataró a la Setmana Santa.

En una recent entrevista al Capgros, Francesc Constantí esplicava que el secret de l’èxit del muntatge radica en el fet que els problemes que s’hi presenten són “quotidians”. Per exemple un home bo que s’enfronta amb les forces del seu temps. “Per sort encara queden homes bons avui en dia, i això és el què la fa actual” va continuar Constantí.

Malauradament, per a tots aquells que amb il·lusió fan possible la posada en escena de La Passió, són molts els entrebancs, potser més dels que caldria, amb la que topen aquests professionals any rera any. Però, segons assegura Francesc Constantí, Director General de La Passió, “lluny de conduïr-nos al desànim, ens fa més forts als qui hi treballem, perquè senzillament estimem el Teatre i La Passió, ens infundeix una energia que tant sols és comprensible per aquelles persones amants de la feina ben feta”.

Endavant a tots aquells que féu possible La Passió!!! Que l’espectacle continuï vingent any rera any!!!

La campanya de Seat, solidària amb els més necessitats

Shakira ha presentat el SEAT León “Pies Descalzos” en el Max Schmeling Halle de Berlín, una campanya publicitària que té com a objectiu la recaptació de fons per la fundació benèfica de Shakira, creada per ajudar els nens colombians més necessitats.

El President de SEAT, Erich Schmitt va dir “aprofitem la nostra gran campanya publicitària en tots els països europeus on actuarà Shakira, per la captació d’un fons a la fundació benèfica “Pies Descalzos”.

Aquí teniu l’anunci.

Marta

Opisso a Ca l'Arenas

Des del passat 2 de març, al centre d'art de Ca l'Arenas hi ha una exposició d'aquelles que no pots deixar d'assistir-hi. Els Opisso ens transporten a la Barcelona Modernista dels "Quatre gats", amb Casas, Picasso, Nonell. Una série de retrats d'època pintats amb les més diverses tènciques artístiques: oli, carbó, llapis sobre tela i sobre paper ,...

El canvi climàtic

Fa unes setmanes vaig llegir un article de Jordi Lopesino al Capgros digital de Mataró. Sempre m’han fascinat els fenòmens meteorològics i aquest no podia passar-me per alt. En Lopesino feia esment del canvi climàtic introduint un fet com és la falta de neu a les muntanyes i el poc fred d’aquest hivern. Vinc de passar un cap de setmana a Andorra, on l’espectacle és depriment. Les muntanyes estan completament pelades i les pistes funcionen gràcies als canons de neu artificial que funcionen durant tota la nit.

En Lopesino afirmava que l’esmentadíssim canvi climàtic ja estava aquí i que la temperatura cada vegada seria més alta, però que l’augment de la temperatura només era el principi. "De calor en passarem, i molta, però només al principi. De fet l’escalfor anirà desfent el casquet polar nord i l’Antàrtida. Les masses de gel són les que regulen les grans corrents oceàniques que recorren la terra, escalfant-la i refredant-la. Però quan aquestes masses de gel estiguin molt desfetes, les corrents oceàniques simplement s’aturaran. Aquest serà el començament de la segona fase del canvi climàtic. La corrent oceànica que xoca amb el continent europeu és d’aigua càlida i fa que la temperatura d’Europa sigui més benigna. Quan
s’aturi, Europa es refredarà i començarà una nova glaciació, Després de llegir aquest article i d’altres que han anat sortint durant el aquesta última setmana, he començat a regirar llibres i moure’m per internet
buscant més informació. Parlant amb un amic meteoròleg, m’ha confirmat que el canvi climàtic s’està accelerant i que no serà un problema de les generacions futures, sinó que nosaltres les haurem d’afrontar. Grans sequeres, inundacions, canvis bruscos de temperatura, vents huracanats, ciclons, mutacions genètiques d'alguns animals,...

L'emissió de combustibles i altres gasos, la desaparició de les selves tropicals, la desforestació i la desertització, la disminució de l'aigua dolça de la superfície i la subterrània estan relacionades i són conseqüència d'aquest canvi climàtic.

El més sorprenent de la xarla, va ser l’apreciació d’un concepte nou, el fenomen Nao. Un fenomen molt similar a “El niño”, situat a l’Atlàntic Nord i que impedeix la lliure circulació de vents polars.



Nao és la oscil·lació de l’Atlàntic Nord. Les oscil·lacions climàtiques es generen quan les pressions atmosfèriques en l’Atlàntic són superiors a les normals. En aquest punt, els vents de l’oest que giren a l’entorn del Pol agafen molta més força i l’aire fred es manté en les latituds septentrionals. Es produeix un descens de les pluges en el nord d’Europa i un hivern plàcid com el que estem tenint ara.

El fenomen Nao provoca borrasques i un clima càlid a l’Atlàntic Nord. Amb el canvi climàtic la capa de gel de l’Àrtic ha disminuït en 1,30m de mitja i la superfície de gel ha baixat en un 5% . Segons estudis, l’any 1998 la temperatura terrestre es va situar en una mitja de 14,57 graus centígrads, la temperatura més alta de tot el segle. I va en augment.

Quin futur ens espera a nosaltres i a les generacions futures amb l’augment imparable de CO2 a l’atmosfera?
Segons el protocol de Kioto, s’ha d’utlilitzar de manera més eficient l’energia i la promoció de noves formes d’energia renovables, limitant les emissions de gasos amb efecte hivernacle i creant un mercat de tones de CO2.
Però bé, això només és una proposta, ja que moltes ciutats no apliquen ni tenen intenció d’aplicar aquest protocol.

All the President's Men. I la figura de Garganta Profunda

Aquest cap de setmana he tornat a veure una de les pel·lícules que més em va fascinar en la meva etapa de primer cicle universitari, concretament en una de les assignatures comunes de periodisme. La pel·lícula, basada en el llibre de Bob Woodward y Carl Bernstein i interpretada per Robert Redford i Dustin Hoffman, explica la història d’una investigació periodística sobre el cas Watergate i que va obligar a Richard Nixon a dimitir com a president dels Estats Units.

La figura més entrenyable la protagonitza un informador que es fa anomenar Garganta Profunda “Deep Throat”, el qual informarà a dos periodistes del
Washington Post en una trama d’una gran complexitat per a la reelecció del President Richard Nixon.

Els dos periodistes, fan gala del veritable periodisme, aquell que insta a la investigació de fets en comptes de tractar una notícia sense abans contrastar-la. La investigació és de caràcter polític, aparentment de poca importància, fins que Garganta Profunda comença a facilitar certa informació i fa que finalment el cas tingui molta més trascendència. La implicació de la Casa Blanca, i del mateix President Nixon en un vertiable escàndol que acaba amb la dimissió del mateix.

El cas Watergate fou una crisi política que va afectar els Estats Units durant els anys setanta. Un escàndol que va començar la nit del 17 de juny de 1972, quan cinc individuos van ser detinguts per haber entrat i espiat al Comité Demòcrata en el hotel Watergate a Washington. Un escàndol polític que va revelar les activitats il·legals per part de l’administració republicana de Richard Nixon durant la campanya electoral de 1972.
James McCord, un dels detinguts, era el Director de Seguretat per el Comité de Reelecció de Nixon i treballava per la FBI i la CIA.
Bernstein i Woodward, grans periodistes d’investigació, obssessionats per el cas Watergate, finalment van poder treure a la llum pública una trama on persones, molt vinculades a Richard Nixon eren culpables dels fets comesos en el hotel que va donar nom al cas, l’hotel Watergate. A través del periodisme d’investigació, es va difondre que Nixon havia mentit amb la finalitat d’amagar la seva participació en l’escàndol i de sustraure unes cintes amb les grabacions que van tenir lloc al Despatx Oval.
Nixon va dimitir abans que s’iniciés el procés de destitució anomenat impeachment, el mateix procés que Clinton anys després tamé va iniciar, amb el resultat de la no destitució.

English friends

Felicity de viatge

Family Perchart al complert

Martha's going into the car









Albert shows us our catalan flag

Si consideramos

Si consideramos lo que puede verse:
motores que nos vuelven locos,
amantes que acaban odiándose,
ese pescado que en el mercado
mira fijamente hacia atrás adentrándose en nuestras mentes,
flores podridas, moscas atrapadas en telarañas,
motines, rugidos de leones enjaulados,
payasos enamorados de billetes,
naciones que trasladan a la gente como peones de ajedrez,
ladrones a la luz del día con maravillosas
esposas y vinos por la noche,
las cárceles atestadas,
el tópico de los parados,
hierba moribunda, fuegos insignificantes,
hombres suficientemente viejos como para amar la tumba.

Estas y otras cosas
demuestran que la vida gira sobre un eje podrido.
Pero nos han dejado un poco de música
y un póster clavado en un rincón
un vaso de whisky, una corbata azul
un delgado volumen de poemas de Rimbaud,
un caballo que corre como si el diablo le estuviera
retorciendo la cola
sobre la hierba azul y el griterio
y después, de nuevo, el amor
como un coche que dobla la esquina
puntual,
la ciudad a la espera
el vino y las flores
el agua corriendo a través del lago
y verano e invierno y verano y verano
y de nuevo invierno.

Charles Bukowsky